Realitzat per a: Producció pròpia

Enregistrament: Víctor Gómez, Uri Mas, Jordi Roig, Gerardo Santos, Ruth Zapater

Edició: Gerardo Santos

Rosa Luxemburg van presentar el seu darrer disc, ‘Classe Mitjana’ a la sala de l’Orfeó Català del Palau de la Música el 7 de novembre de 2012. Els cans de Cultural Dogs els vam seguir el rastre abans, durant i després d’aquell concert tan especial.

Rosa Luxemburg al Palau de la Música

CulturalDogs 2014

Realitzat per a: Producció pròpia

Enregistrament i edició: Clara Barrio i Jordi Roig

Aquí podeu veure un vídeo resum del Taller de Ràdio creativa “El laboratori de la ràdio”, realitzat per CulturalDogs entre finals de maig i durant el mes de juny de 2013 a l’Espai Sonor de l’Arts Santa Mònica.

Els alumnes del taller ens expliquen la seva experiència durant el curs i les seves motivacions per aproparse al món de la ràdio.

CulturalDogs 2014

Realitzat per a: Plàcid Garcia-Planas

Enregistrament: Víctor Gómez, Gerardo Santos i Uri Mas

Edició: Víctor Gómez i Gerardo Santos

Fotografies: Uri Mas

Vídeo i fotografies de la visita a l’exposició ‘La llum i la paraula’. Una mostra que, ajudant-se dels textos del periodista Plàcid Garcia-Planas i les fotografies d’en Guillemo Cervera, juga amb les perspectives per mostar la visió de la guerra de l’Afaganistan que aquests dos corresponsals van oferir al món des de les pàgines del diari La Vanguardia.

(Podeu veure la galeria fotogràfica completa clickant sobre la foto)

culturaldogs_llumiparaula

CulturalDogs 2013

Realitzat per a: Producció pròpia

Autor: Uri Mas

Hi ha concerts que són ocasions úniques. I si em pregunteu (i tot i que no ho feu, us ho diré igualment), per a mi el que vaig viure dissabte 20 de juliol va ser un d’aquests. No us penseu que m’estic tirant el rollo per quedar bé o allò típic de que això va a gustos. Que sí, que va a gustos, òbviament, però tenim dos elements objectivables en aquesta ocasió: el primer, que es tractava del naixement d’un nou festival, el Sons Naturals, amb una vocació de petit format i en un marc de bellesa inigualable (bé, potser igualable, però ja m’enteneu): el petit poblet (nou habitants!) de Sant Sebastià de Montmajor, situat exactament a l’esquerra d’on Cristo va perdre l’espardenya, o, si voleu ser menys precisos, a uns quants quilòmetres de curves i carreteretes mal asfaltates de Caldes de Montbui. Un viatge (gairebé iniciàtic) que va valdre la pena fer per gaudir dels dos caps de cartell del festival: Bikimel i Roger Mas, que actuaven a la petita ermita que coronava el poblet (li dic poblet, però del petit que era hauria de parlar de pobletetíssimissimet o alguna cosa per l’estil).

I aquí arribo al segon argument objectivable que va fer únic el concert: la trobada en un mateix espai de dos artistes que es troben en moments paral·lels pel que fa a sonoritat i tarannà, ambdós amb propostes acústiques i treballant amb les arrels, tant pel que fa al so com al tractament de les lletres.

La Bikimel es troba avui dia lluny del tarrannà folk-rock amb el que va arribar a la final del Sona9 2007 i que destil·la el seu primer disc, Stat Jònic (2009), amb un segon treball fantàstic com és Farrera, Can·sons D.O. (2013), acompanyada en el concert, apart de la seva pròpia guitarra, per un guitarra acústic i un multiinstrumentista (David Soler, preneu bona nota) amb guitarra elèctrica, Steel Guitar Pedal Steel Guitar. Una sonoritat fantàstica (millorada per la pròpia reverberació de l’ermita on vam gaudir del concert) i una veu, la de la Vicky, dolça però que alhora sap trencar-se sense esgarrapar el clima creat. Ans al contrari: dóna un punt més a l’emocio que ja de per sí trasmet.

(Podeu veure la galeria completa del concert clickant sobre la foto)

culturaldogs_bikimel_sn_19

I per altra banda, després d’haver sopat i sentit els concerts de Coriolà i The Mamzelles a la plaçeta d’enfront de l’ertmita, vàrem gaudir d’un Roger Mas abocat a una de les seves vessants més intenses: la mística. Una vessant que traspua de tota la seva carrera i que troba un moment àlgid en el disc Les cançons tel·lúriques (2008), del que va interpretar (només acompanyat per la seva guitarra espanyola) gairebé tota la primera part del disc. I és que l’altar (si em pregunteu, us diré que l’ermita és del període romànic, ha estat restaurada recentment i conté un retaule renaixentista dedicat a Sant Silvestre i uns frescs -que podeu veure a les fotos- del pintor Antoni Vila Arrufat) des d’on cantava ho demanava a crits: la primera part de les tel·lútiques consta de cinc poemes de Mossèn Cinto Verdaguer musicats. Un concert íntim i de ritme suau i lent, iniciat amb un mantra i de repàs dels temes més esotèrics de la seva trajectòria en el que, tot i que amb un Roger una mica afectat de la gola en alguns moments, va tornar a demostrar-me el que crec des de fa temps: en la meva modesta opinió, un dels millors cantautors que ha donat Espanya (ja no només Catalunya). Així com Verdaguer (en paraules del mateix Roger) no té res a envejar als poetes simbolistes de la seva època, el cantautor solsoní és a l’alçada dels grans de la Cançó.

Creieu-me o no, potser més aviat no em feu gaire cas, com he dit quan he començat a escriure, això va a gustos. Al final, com sempre, queda la música i, sobretot, la seva ressonància.

(Podeu veure la galeria completa del concert clickant sobre la foto)

culturaldogs_rogermas_sn_04

CulturalDogs 2013

L’any passat el nostre ca Gerardo Santos es va llençar a l’aventura d’escriure un fulletí d’estiu per a la web de periodisme literari i d’investigació SomAtents. Amb l’ajuda de l’altre gos cultural Uri Mas, vàren crear el blog El Plato Roto, suposadament gestionat i escrit per Juan Piedra, un llicenciat en periodisme que per obligació va haver d’entrar a treballar de cambrer a El Restaurante, un bar per a guiris al bell mig de la Rambla de Barcelona. Allà (i a través del seu propi twitter) en JuanPi ens va anar explicant les seves desventures i la seva particular davallada als inferns fins que finalment explotà i trià la fugida cap endavant: deixar-ho tot i agafar un vol per començar de nou a l’estranger.

Passat un any de tot allò, però, descobrim que Juan Piedra no només no marxà, sinó que és a punt de tornar a entrar a El Restaurante. Així comença El Plato Roto Vol.2, del que avui mateix es publica el primer capítol i en el que, òbviament, ens hem involucrat des de CulturalDogs i en el que comptarem amb la col·laboració del gran Ricard Nolla, que ens farà les il·lustracions del blog. Mentrestant, podeu llegir tant la sinopsi d’aquesta nova entrega per capítols (AQUÍ) com tot el primer volum (AQUÍ).

Benvinguts de nou a El Plato Roto. ¿mesa para cuántos?

EPR_vol2

CulturalDogs 2013

Avui us portem un altre treball realitzat pels nostres cans fora de CulturalDogs. La Clara Barrio i el Jordi Roig van gravar el passat mes de març l’espectacle “La Infanta Terrible y su séquito real“, una obra que barreja teatre i música punk, en la seva presentació a la Sala Upload de Barcelona. La gravació es va realitzar per al Col·lectiu La Santa, encarregat de la producció de l’espectacle.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.